Ideari

La història de l’A Bao A Qu, narrada per Jorge Luis Borges y Margarita Guerrero a El libro de los seres imaginarios (1967), com tots els grans relats, pot llegir-se com a paràbola de moltes altres històries. Entre elles, la de qui, ansiós i temorós per compartir un tresor, es dedica a allò que s’ha acabat designant amb l’expressió “educació artística”. També ell espera l’oportunitat d’acompanyar l’eventual visitant en aquest recorregut que li permetrà divisar un paisatge meravellós; també ell cobra vida i s’il·lumina al llarg del camí. Del paisatge n’està segur: si el visitant arriba a veure’l quedarà captivat. A diferència de l’A Bao A Qu, però, li manca l’escala. Ha de construir-la. I no és una empresa fàcil. El seu recorregut posterior dependrà en gran mesura de que els esglaons estiguin ben assentats: al visitant no se li pot enfonsar el peu i també cal evitar que siguin massa alts per a les seves cames, a vegades massa curtes, a vegades massa cansades, a vegades simplement indolents.

No hi ha regles precises per construir l’escala. Cadascú ha d’imaginar les seves, que mica en mica aniran condensant en un “estil”, una manera de fer. A nosaltres, en la construcció de la nostra escala, ens han acompanyat i guiat algunes paraules:

Atreviment

“Atrevir-se” prové etimològicament de treverse: “confiar en alguna cosa”.

Taller

La paraula taller remet en primera instància a un espai. Un lloc poblat d’elements més o menys diversos on sempre encara tot es pot esdevenir. El taller és l’espai on la creació, en les seves múltiples formes i modes, és possible. És també el lloc de l’assaig, l’experimentació, el treball i el gaudi. Finalment, en especial per la modernitat, el taller també és un espai íntim, propi, el lloc on l’artista se sent a casa.

Experiència

L’experiència no queda emmagatzemada en un lloc de la memòria, sinó que impregna la nostra manera de ser: la manera com habitem el món.

L’art no pot ser quelcom interessant; ni tan sols quelcom important. El valor de l’art resideix en què és vital, quelcom que transforma la nostra vida i que, per tant, ens transforma. Aquesta premissa ha d’estar sempre als fonaments de qualsevol activitat que vulgui fer transmissió de l’art. Hem d’aconseguir que els tallers siguin molt més que un espai lectiu, que siguin justament això: un espai per a l’experiència.

Creació

Una de les grandeses de l’art és que ens retorna a la nostra condició de subjectes. En els temps que corren (mai millor dit), en molt poques ocasions se’ls presenta als infants i joves l’oportunitat de ser subjectes. L’art ha d’obligar-los a ser-ho. En alguns casos, precisament aquesta és la principal dificultat: resulta fàcil oblidar-se de la pròpia capacitat de fer. És més fàcil –i en massa ocasions l’escola ho facilita o ho promou encara més– ser recipient, contenidor, que ser agent, element actiu i creatiu.

El més important que pot aconseguir aquell qui es fa transmissor és justament assentar les condicions de possibilitat que despertin el desig de crear. L’anhel és essencial.

Exposició

L’art no es deixa consumir –ni és mer objecte de consum ni s’extingeix–. Per aquest motiu, una veritable iniciació a l’art passa per la impregnació. I aquest és el paper, fonamental i imprescindible, que ha de jugar la transmissió. Si de veritat creiem en l’art, hem de creure en el seu poder. Limitem-nos a exposar els infants i joves a l’art! Aprofitem i gaudim, a més, l’avantatge que les seves pells encara són molt sensibles als seus raigs lluminosos... L’art deixarà la seva marca.

Ara (i només el millor)

Especialment en l’àmbit de l’educació artística, sovint el temor ens fa caure en el parany del “pas previ”. Moltes vegades es posposa el moment de presentar allò veritablement gran. “Encara no estan preparats”, “no els agradarà”, “no estan acostumats a aquest tipus de pel·lícules (o de música, o d’espectacle o de literatura...)”, etc.  La llista d’expressions endarreridores és extensa. I la reacció acostuma a ser “començar” amb alguna cosa que resulti més “propera”, optar per anar donant passets petits per a que potser algun dia es pugui arribar a allò més alt. Però tenim el deure de preguntar-nos si estem desaprofitant un temps preciós. Si un noi o una noia poden gaudir amb Mozart, Paul Klee, Jean-Luc Godard o Kafka, per què els mostrem coses que nosaltres mateixos considerem menors, si no banals? El temps passa volant i, sovint, s’emporta amb ell les oportunitats. La vida és massa breu per perdre el temps amb “passos previs”. Dediquem-nos al millor, al que per si mateix, ara i en qualsevol moment, és valuós!

Gatzara

Volem que l’art arribi als joves, que els digui alguna cosa, però sovint els exigim que el rebin en silenci. Normalment les institucions, i entre elles també les escoles i els museus, fugen de les grans efusions: la gatzara, el desordre, el delit resulten incòmodes.

També qui pretén fer transmissió de l’art ha d’estar disposat a exposar-se a allò que s’esdevingui. Entreguem als joves unes condicions pel seu treball, encarem-los a una obra, animem-los a participar de la creació artística. Després, deixem que la mescla exploti com hagi de succeir: l’art i la creació no són controlables. Deixem que discorrin lliurement, que esclatin en múltiples direccions, que els universos de cadascú circulin, xoquin, es trobin, es desorbitin, que les ments saltin i ballin, cadascuna al seu ritme.

Projecte

Una proposta de pedagogia de, amb i a través de l’art ha de generar un moviment, unir un aquí (i ara) amb un allí; com el desig, com la imaginació. Ha de mantenir i amplificar la seva condició de “projecte”: convocar allò que encara no se sap i allò que es somnia, ser traç i a la vegada impuls (reflectir, vincular, fer visible). Com l’emoció, ha de ser moviment i provocar-lo.

La potència d’una activitat de creació artística no es mesura en resultats i eficiència, sinó amb la quantitat de desigs, expectatives i aspiracions que posa en moviment; es mesura per la seva capacitat de projectar(-se).