A Bao A Qu ha tingut molta repercussió a premsa, festivals, jornades, publicacions...
Premsa
L'Hdigital
Joves de l’Institut Bellvitge participen a l’exposició del CCCB ‘Tenim disset anys’
Francisco Durán Velasco
Fotografies, instal·lacions sonores i vídeos conformen aquesta mostra generacional, que compta amb creacions de 300 joves d'arreu d'Europa.
Els estudiants de primer i segon de Batxillerat Artístic de l’Institut Bellvitge formen part dels més de 300 joves de Catalunya, Lituània i Romania que signen l’autoria de l’exposició multimèdia ‘Tenim disset anys‘.
El CCCB acull fins al 17 de maig aquesta exposició que és el resultat d’un projecte que s’inspira en el llibre del mateix títol del cineasta de Països Baixos, Johan van der Keuken, que l’any 1955 va fotografiar el seu grup d’amics quan tenien justament aquesta edat i que ha quedat com a referència artística de retrat generacional.
Johan van der Keuken tenía solo diecisiete años cuando en 1955 publicó Wij Zijn 17 (Tenemos 17), un libro que recogía las fotografías que había hecho retratando a jóvenes de su entorno, amigos y compañeros de clase, todos ellos entre los catorce y los diecisiete años. Siete décadas más tarde, Tenemos diecisiete años. Un retrato colectivo toma como modelo el libro de Van der Keuken para presentar en el CCCB las fotografías realizadas por jóvenes de la misma edad que, como el cineasta holandés, se miran a sí mismos y a su generación. Las fotografías que recoge la exposición son el resultado de un proceso de trabajo de más de un año en el que han participado centenares de adolescentes de Cataluña, Lituania y Rumanía.
Clàudia Grau: “L’adolescència és una etapa difícil, però també és la més bonica de tota la teva vida”
Mar Domènech
El CCCB acull aquests dies l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu on més de tres-cents joves de Catalunya, Lituània i Romania exploren qui són, què senten i com veuen el món a través de la fotografia, el cinema i la paraula.
L’exposició recorre els llocs, les vivències i les inquietuds de joves de disset anys que s’han retratat i han fotografiat el seu entorn més proper. A les seves sales s’hi poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona, mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència. Aquesta s’inspira en els retrats que el cineasta Johan van der Keuken va fer al seu grup d’amics quan tenia 17 anys, l’any 1955. Les fotografies de Van der Keuken s’exposen per primer cop a Barcelona amb motiu de l’exposició i dialoguen amb les creacions que han fet els joves.
Las mejores exposiciones de Barcelona para ver en abril: de ‘Tenemos diecisiete años’ a ‘Los últimos días en Pompeya’
David Pardillos
La ciudad condal da la bienvenida a la primavera con una nueva serie de exhibiciones entre el arte plástico, la fotografía y lo inmersivo.
La primavera asoma por Barcelona y con ella el buen tiempo y las ganas de salir a la calle a disfrutar del sol, pero también de hacerlo en un museo descubriendo nuevas exposiciones de arte. Después de un mes de marzo marcado por títulos como Rodoreda, un bosc o Chez Matisse, dedicada al pintor francés. Durante el próximo mes, y en algunos casos incluso más adelante, los habitantes y visitantes de la ciudad condal podrán disfrutar de exposiciones fotográficas, de artes plásticas o incluso experiencias inmersivas como la de Los últimos días en Pompeya, entre las muchas y destacadas propuestas que aguardan.
‘Tenim 17 anys’: una exposició feta per joves al CCCB
Ariadna Castelló
Filmacions, fotografies, veus i textos de més de 300 joves que exploren què és tenir disset anys i construeixen un retrat de l’adolescència: és el que proposa l'exposició 'Tenim 17 anys', que es pot veure des del 6 de març i fins al 17 de maig el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Laia Colell, fundadora de l'associació cultural 'A Bao A Qu' i comissària de l’exposició, destaca al Diari de Barcelona la importància de “fer visible que els i les joves tenen moltes coses a dir, que pensen, reflexionen i tenen una potència creadora molt valuosa”.
L’exposició s’inspira en els trenta retrats que el cineasta Johan van der Keuken va fer als seus amics quan tenia disset anys i que es presenten, amb motiu de l’exposició, per primer cop a Barcelona. Proposa una experiència immersiva amb diversos espais interactius: sofàs, filmacions, llibres, llums, sons i fotografies.
Les fotografies que trenquen clixés sobre els joves: “Ens fan creure que som superficials”
Joana Justícia
Què tenen en comú un jove de disset anys de Barcelona i l’Hospitalet amb un de Lituània o de Romania? Segurament moltes més coses de les que podríem imaginar. Les respostes es troben a Tenim disset anys, que fins al 17 de maig es pot visitar al CCCB, al barri del Raval de Barcelona.
Més de tres-cents joves de Catalunya, Lituània i Romania participen en aquest retrat col·lectiu que combina fotografia, cinema i paraula per explorar què significa tenir disset anys avui. El resultat és una exposició que s’allunya dels tòpics i ofereix una mirada íntima, honesta i plural sobre l’adolescència.
Exposició al CCCB de Barcelona dins d’un projecte europeu impulsat per A Bao A Qu per crear un retrat fotogràfic col·lectiu i divers entre joves de Catalunya, Lituània i Romania.
Aquesta exposició col·lectiva, produïda pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i A Bao A Qu, forma part del projecte europeu “Tenim 17 anys (segle XXI)” que A Bao A Qu impulsa amb dues associacions culturals més, Contrasens (Romania) i Meno Avilys (Lituània), i el suport del programa Europa Creativa de la Unió Europea.
L’exposició que es pot veure al CCCB, després de viatjar pel Vytautas Kasiulis Art Museum (Vilnius) i el FABER (Timișoara), suposa la culminació d’aquest projecte de creació i comissariat amb joves. Les fotografies, filmacions, escriptures i veus han estat creades per joves dels instituts dels països participants, amb l’acompanyament de fotògrafs, artistes visuals, cineastes i dramaturgs.
En una sociedad y una cultura adultocentrista, lo raro es darles voz y lo habitual hablar por ellxs o aleccionarlos. Pero esta vez son ellxs mismxs, jóvenes, quienes se observan, se narran y se autodescubren en solitario y en colectivo, sobre todo en colectivo. Tenemos 17 años, la exposición que alberga el CCCB hasta el 17 de mayo, recoge todo un abanico de emocionalidades adolescentes firmado por más de 300 estudiantes de Cataluña, Lituania y Rumania, construido cuidadosamente a lo largo de dos años e impulsado por la asociación A Bao A Qu.
El proyecto formativo Cine en curso aterriza en Fuente Álamo
Carmen Raya
El proyecto internacional de pedagogía del cine Cine en curso inicia una nueva etapa en Castilla-La Mancha.
La vinculación de Cine en curso con Castilla-La Mancha tiene un fuerte componente emocional. El cineasta Pablo García, quien forma parte del proyecto desde sus inicios hace dos décadas, impulsó la llegada del programa a su pueblo de origen, Fuente Álamo. Según los responsables, la sensibilidad de su filmografía, especialmente de su primer largometraje 'Fuente Álamo, la caricia del tiempo' (2004), fue la inspiración original para definir el compromiso y el tipo de cine que el proyecto buscaba llevar a las aulas.
Para Cine en curso, el cine no es solo un medio de expresión o conocimiento, sino "un modo de amar nuestro entorno" y de poner en valor a las personas y los lugares que nos rodean. Bajo la premisa de que "retratar es un gesto de amor", el proyecto busca que los jóvenes descubran y redescubran su propia realidad a través de la cámara.
Arran de la seva mort, vaig dedicar la meva Tribuna del mes de febrer a Frederick Wiseman, un documentalista que fa pensar que res dels humans va ser-li aliè i que, en tot cas, va filmar-los amb respecte, sobretot en el cas dels més vulnerables i menys poderosos. El mateix podria dir de Johan van der Keuken, un altre cineasta associat al documental, tot i que va fer-ne d’una forma diferent a Wiseman transitant entre el dietari i l’assaig cinematogràfics, el testimoniatge polític dels moviments dissidents i els films de viatges.
Respecte a això últim, fent sovint presents els desplaçaments en les seves pel·lícules filmades en una diversitat de llocs d’arreu del món, aquest holandès errant fa dubtar si per a ell els rodatges eren un pretext per viatjar o si els viatges ho eren per rodar. Li tinc molta estima a aquest cineasta que deia que filmar és un acte d’amor. I he trobat una excusa per escriure’n amb el cicle que, des del 4 de març fins al 3 de maig, li dedica la Filmoteca de Catalunya a Barcelona.
